Hi ha vins que fan bodegues: Bodegues BINIFADET Menorca

         No se sap ni com ni perquè de vegades un sommelier escull un vi i aquesta elecció l’eleva a fama internacional, aleshores la bodega de cop disposa d’un marge per a la llibertat i la creativitat que altres productors no podran tenir mai.

        Aquest és el cas del Chardonnay de Binifadet. Un vi varietal de color groc daurat amb lleugers reflexos verdosos. Un Chardonnay clàssic i alhora molt ben fet, aromes primàries de plàtan, pinya tropical, acompanyats de notes de fruits secs com figa i albercoc. Lleugers tocs de fruites d’arbre madures, com pera préssec i també confitura. En boca és ampli, fresc i amb un agradable joc entre els gustos àcids i dolços amb un final de llarg de gran sedositat. Un dia aquest Vi de la Terra de Menorca va anar a parar a la carta de El Bulli i d’aquí a la premsa internacional només hi ha un pas.

        Tota la resta depèn del productor, adormir-se produint el que sap que vendrà segur o bé aprofitar aquest coixí per continuar buscant i arriscant amb la producció de nous vins.

        A les Bodegues Binifadet la producció ve de les vinyes de la seva propietat platades al sud de l’illa, Sant Lluís, en subsòl calcari de marès en parcel·les tancades en paret seca per protegir-les de la tramuntana.        Una de les principals característiques del projecte empresarial de Carles Anglès és el respecte amb els valors culturals i paisatgístics de l’illa de Menorca i és justament aquest cuidat aspecte el que ens fa recomanar la visita al celler.

      Unes instal·lacions que s’integren perfectament en un paisatge rocallós i pla a prop de la mar sense estridències on predomina la vinya per sobre el celler. Les vinyes semblen més un jardí que un simple camp de cultiu i això dota d’un ambient molt agradable el centre de producció. De fet el celler és disseny del menorquí Lluís Vives, excavat al mateix marès per tal de mantenir constants temperatura i humitat per tal que el vi descansi tranquil.

        El bon gust pels detalls s’observa a qualsevol racó de les instal·lacions, des del mateix celler fins a la botiga, situada a la planta superior, passant per la majestuosa terrassa, les etiquetes de les ampolles i els nombrossísims petits detalls a la decoració.

          El celler es pot visitar tot l’any (si voleu, podeu aprofitar aquest 2013 en que es celebren els 20 anys de la declaració de l’illa de Menorca com a reserva de la Biosfera per part de la UNESCO), de novembre a abril amb cita prèvia, de maig a octubre cada hora a partir de les 11.

          Les visites són gratuïtes i inclouen recorregut i procés de vinificació, tast de dos vins que el client pot escollir, cosa que no passa a tot arreu, i degustació del formatge al vi (una delicatessen) i les melmelades de vi (espumós, chardonnay i merlot) que elaboren ells mateixos autèntics petits plaers mediterranis).

          Si us ve de gust anar més per lliure podeu reposar a la magnifica terrassa on tastar els seus vins però també un tast de plats de cuina tradicional de l’illa gelats de chardonnay, syrah y muscat, o els gin&tonics y còctels exclusius.

       Si mai he de fer una cel·lebració a l’illa de Menorca aquí serà on faré anara als convidats.

 Nota de tast:

 Binifadet Chardonnay 2011

  Vista:

 Groc daurat amb apunts verdosos

  Aromes:

 100% chardonnay, plàtan i pinya madurs, fruits secs que li donen un apunt salat i records a figa i albercoc, i fruita blanc, pera, molta, i confitura

 Tast:

 Entrada que omple la boca, és fresc i té un aconseguit equilibri variable entre els gustos àcids i dolços. Llarg i sedòs, a la boca es elegant i persistent.

  Maridatge:

 Amanides amb fruita, condimentades amb codony, mel, vinagres de fruita. carns blanques, peixos blancs, marisc, arrossos, formatge blau.

  Quant:

 12€

  Quan:

 A la tarda, amb un sopar lleuger després d’un dia a qualsevol de les platges de l’illa de Menorca

  Lloc:

 A la terrasseta, a la fresca

  Per acompanyar:

 Una amanida de mezclum, formatge de cabra, fruits secs i vermells, amanida amb un vinagre natural de poma i mel de romaní.

Binifadet Syrah 2011

  Vista:

 Picota intens amb reflexos blavosos, tenyeix la copa i té força llàgrima

  Aromes:

 Aromes de fruites del bosc i petites baies, nabius silvestres, mores i groselles. detalls  d’herbes aromàtiques mediterrànies de garrigues, romaní i fonoll. records molt agradables a carmel.

  Tast:

 Paladar que d’entrada es queda curt, toc de fusta que no amaga els sabors primaris a baies madures, mora, molta mora. Dens i rodó, persistent. Es força astringent, però en cap cas arriba a molestar.

  Maridatge:

 Carns vermelles, carn amb salses de reducció, plats especiats

  Quant:

 12€

  Quan:

 Dinar de diumenge en una terrasseta amb piscina ben aprop

  Lloc:

 Sota un emparrat, que l’ombra dels pàmpols ens refresqui d’un dinar copiós

  Per acompanyar:

 Unes costelles de xai a la mel i romaní.

  Merluzo blanc 2011 Blanc de Noirs

  Vista:

 Merlot vinificat en blanc, color gros rosat

  Aromes:

Al nas es mostra plenament varietal merlot, records a fruita del bosc i cireres, amb tocs confitats.

  Tast:

 A la boca es un equilibrat contrast entre els ulls, el nas i el paladar, fresc com un blanc, ampli com un negre, tocs sedosos i rodons de fruita madura vermella del merlot amb pressecs i albercocs. Aspror de vi negre que contrasta amb la frescor propia d’un vi blanc jove. 

  Maridatge:

 Peixos a la graella, peix i carn en papillote, carns blanques i arrosos

  Quant:

 7’5€

  Quan:

 A mitja tarda, fent un tastet mentre es fa el sopar

  Lloc:

 A la fresca, tot petant la xerradeta mentre cau el sol i prepareu el sopar

  Per acompanyar:

 Mentre espereu el sopar que tal unes torradetes de sobrasada, formatge de Maó, Carn i xulla, botifarrò o cuixot?

  L’apunt musical:

Ha arribat l’estiu i sembla que ve per quedar-se…

Un Priorat per entrenar els sentits (Embruix Vall Llach 2010)

          Color daurat palla, en nas presenta una intensa olor a cirera madura amb record a flor de lluna. Però a que carai fa olor el sentis? Des de quan la palla és daurada?

           Quan les persones no iniciades en el món del vi senten parlar a qui estima el caldo i no només el veu, sinó que també el degusta. tendeixen a pensar que dins de la copa hi ha un producte que o t’agrada o no però que no cal buscar tres peus al gat.

           I, en certa manera, no deixa de ser cert. Darrere de la feina del productor hi ha la voluntat de transmetre moltes coses, l’alquímic procés de domar el raïm per convertir-lo en el millor producte possible donades les característiques per aquell any i terroir. I pot ser que el resultat del seu esforç et desagradi completament, o no.

           Què fa que un caldo ens agradi més o menys? El primer de tot és el record d’allò conegut, i aquí tornem a les aromes, els colors i els gustos. Si mai hem entrat a l’obrador d’un forner quan el pa fermenta i olorem un vi amb presència de llevats reconeixerem l’olor, no potser com a llevats però si a croissant acabant de coure com aquells que vam tastar en el viatge a Paris o al pastís de poma que feia la nostra avia.

          Fer un tast de vins és justament això, obrir de la mà d’un estrany, amb una clau liquida, la caixa de Pandora dels sentits, a l’hora que una simfonia de records ens transporta a llunyans indrets de la nostra memòria, o inclús transportar-te i compartir records i moments d’altres, com en aquest post d’en Joan Goméz Pallarès, un dels meus racons enològics 2.0 preferits, on un és capaç, sense tastar el vi d’imaginar-se “en el camino, seguimos subiendo peldaños” del Claustre Menor dels cartoixos d’Scala Dei.

             A descobrir els diversos matisos dels vins se n’aprèn a base de pràctica, escolant les altres persones que hi participen i que ens poden guiar a trobar cada vegada més matisos, olors o gustos més subtils, més complexos.

        I ara que de la mà del Joan Goméz Pallarès hem aterrat al Priorat, parlem de l’Embruix Vall Llach 2010. L’Embruix del Celler Vall Llach, si, el Celler de Lluis Llach a Porrera, es un vi negre elaborat  amb Carinyena, Cabernet Sauvignon, Garnatxa, Syrah i Merlot, en vinyes de 6 a 12 anys, però amb una acurada i petita producció que els permet, juntament amb una vinificació personalitzada i adaptada a cada varietat i finca de procedència, extreure el millor de les varietats autòctones del Priorat i dels Merlot, Syrah i Cabernet Sauvignon. Un vi que s’elabora mitjançant tines de petita capacitat, i que passa en tines de fusta de roure francès de segon i tercer ús 14 mesos, amb trasiego durant aquesta criança de poc més d’un any.

          El resultat és un vi de color cirera picota de capa alta, rivet grana i que llagrimeja abundantment a la copa. Nas complex i que evoluciona a la copa, recomanem obrir mitja hora abans, amb torrats, cafè torrefacte i cacaus, i fruita negra intensa, aranyons i mores, ben integrats, sense estridències de la fusta; balsàmic, amb records a clau, vainilla, marialluïsa i mentolats, i la fragància i estructura de la llicorella del Priorat per acabar de vestir-ho. A la boca es igual de complex, potent i elegant, ens mostra un ampli sortit de confitura de fruita, especies, regalèssia i torrats. Correcta acidesa, estructurat, saborós i amb un final equilibrat on els tanins confereixen al conjunt un postgust persistent i molt saborós.

            Aquest vi el podeu trobar a El Taller Restaurant, indret on el 19 de juny, de la ma del seu chef, en Jordi Moret @moret_jordi, els de Vins a 4 mans farem un tast d’iniciació al vi amb maridatge.

El taller retaurant Sabadell

Primer tast de vins organitzat per “el taller RESTAURANT”:

INICIACIÓ AL TAST DE VINS I MARIDATGE ESPECIAL A CÀRREC DEL NOSTRE XEF

Amb aquest tast podrà submergir-se en el món de vi, descobrint els seus secrets, la metodologia del tast, les característiques pròpies del vi que determinen la seva qualitat, la seva elaboració, les pautes a seguir en la seva elecció, adquisició i conservació … tot d’una manera senzilla , pràctica i basada en la tècnica de tast amb les seves diferents fases: visual, olfactiva i gustativa.

Amb aquest curs d’iniciació serà capaç de triar i degustar qualsevol vi amb el seu propi criteri.
Tot això maridats amb una selecció de canapès elaborats per a l’ocasió.

Nota de tast:

Vista:

 Color cirera picota de capa alta, rivet grana, llàgrima abundant i gruixuda a la copa

Aromes:

 Intens i fragrant. Torrats, cafè torrefacte i cacaus,  amb botes de fruita negra intensa, aranyons i mores, ben integrats, sense estridències de la fusta; balsàmic, amb records a clau, vainilla, marialluïsa i mentolats, i la fragància i estructura de la llicorella del Priorat per acabar de vestir-ho.

Tast:

Complex, potent i elegant, ens mostra un ampli sortit de confitura de fruita, especies, regalèssia i torrats. Correcta acidesa, estructurat, saborós i amb un final equilibrat on els tanins confereixen al conjunt un postgust persistent i molt saborós.

Maridatge:

 Carns vermells, formatges, bolets i productes de la terra

Quant:

 18€

Quan:

 Un vi que vesteix qualsevol ocasió especial, un imprescindible al rebost

Lloc:

 Per un sopar de celebració, amb una taula ben guarnida i un pastis amb espelmes que bufar

Per acompanyar:

 Qualsevol dels plats de el Taller Restaurant us faria el pes, us deixo unes quantes mostres.

  L’apunt musical:

 Un vi per tastar amb tranquil·litat i deixar que ens descobreixi els seus matisos, com en Roger Mas en les seves cançons, que trobo acompanyen perfectament aquesta simfonia dels sentits que ens invadeix darrera d’allò que amaguen els suros…

 

Les Cousins, L’inconscient (2010), vins que expliquen histories

Ja fa gairebé un any que escrivim en aquest blog. En aquests mesos hem anat deixant constància de totes aquelles sensacions i pensaments que ens han anat evocant una bona colla de vins. Un any sencer on hem tastat vins nous, hem retrobat amb vells amics i hem pogut compartir amb vosaltres allò que s’amaga darrera dels suros.

A aquestes alçades, tant en David com jo hem deixat mostra dels nostres gustos a l’hora de triar els vins. Al David li agraden els blancs amb maceració malolàctica, a mi els que tenen un lleuger pas per fusta, ambdós gaudim de les garnatxes. Però si alguna cosa tenim en comú quan es tracta d’escollir un vi és que li demanem que tingui una història i que la insinuï en copa, que la desenvolupi al nas, que  l’expliqui a la boca.

Vins que darrera tenen persones, amb les seves passions, pors i errades, vins que ens expliquen les aventures i els riscos que han portat aquell màgic líquid dins de l’ampolla, que ens mostren el camí que transforma els somnis en glops, que ens acompanyen en un viatge de sensacions i sentiments que es desplega davant dels nostres ulls cada vegada que obrim una ampolla, com qui ens regala un passatge en un tren sense estacions ni destí fixat.

L’inconscient és un d’aquests, un vi que ens parla del Marc i l’Adrià, els cousins Pérez, que ens parla d’una família i una llarga tradició vinícola, un vi que ens parla del Priorat, que des de l’etiqueta, ens convida a seguir la petja d’esquenes al temps i a transportar-nos a un viatge que comença al celler familiar, Mas Martinet, i que passa per França, Uruguai i Sud-Àfrica, i ens retorna a Porrera, passant abans per al Montsant i a Alacant.

L’Inconscient és un vi DOQ Priorat, però que fuig de l’estereotip de vins d’aquelles contrades mantenint-ne tota la essència, és fàcil de beure, amb un cupatge de 5 raïms (carinyena, garnatxa, cabernet, merlot, syrah) tots de ceps de Porrera. Un vi mimat des que es recull a mà els raïm, fermentat en tines d’inox, amb maceracions curtes de 15 a 20 dies depenent la varietat. Desprès del premsat cada varietat el caldo descansa per separat durant 12 mesos en botes de roure francès de 7000 litres, passat aquest temps es fa el cupatge final i es deixa reposar entre 2 i 3 mesos en tines d’inox.

Un bon Priorat, a un preu assequible, menys de 10€, ideal per acompanyar àpats lleugers,  vi fruital, refrescant i fàcil de beure, però que alhora ens aporta tota l’historia i el savoir faire d’aquest parell de cousins del Priorat. En definitiva, un vi alegre que demana ser compartit.

Nota de tast:

Vista:

 Vermell brillant, amb un atractiu ribet ataronjat

Aromes:

 Fruita, molta, maduixes, magranes, fruita vermella, verda. L’alcohol, 14’5%, omple el nas però no molesta ja que l’acidesa el corregeix a la perfecció. A mesura que s’escalfa a la copa s’abellota i agafa pes. Records làctics i de fusta agradables.

Tast:

 Entrada astringent que s’equilibra amb acidesa, fins i tot quan s’escalfa. Llarg, refrescant, record a fruita vermella, especialment a magranes madures. Pas lleuger però envolvent, parafinat.

Maridatge:

 Embotits, tot tipus de carns, vermelles i blanques, formatges.

Quant:

9,5-10€

Quan:

 Sopar informal amb amics, és un vi alegre i divertit per compartir

Lloc:

 Ara que arriba la primavera i el bon temps, un sopar a la fresca informal, dempeus, tipus pica-pica

Per acompanyar:

 Nosaltres el varem tastar a El Taller, un restaurant nou que ha obert a Sabadell, amb una pressa ibèrica a baixa temperatura a la Perigord i parmentierè de patata ratte… deliciós!!!

L’apunt musical:

De vegades el vi porta la cançó, d’altres és la música la que ens evoca un vi, però que maco quan ambdós ens porten en un mateix camí…

Passa el temps i el vi de la nostàlgia
que engoleixes per les tardes quan es fa fosc
va recuperant, per art de màgia,
gestos oblidats, sorolls i certes olors.

I el mateix que em va portar
a anar-me’n nord enllà
ara té un perdut encant,
un avís de que ja arriba el meu dia perquè:

Content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content
vull retrobar-me amb la meva gent,
i veure’ls iguals però diferents.

És hora de tornar a casa, del disc Sol, Els Pets, 1999.

Troballes en un món globalitzat

          La globalització té aspectes positius i negatius, de fet, tot depèn del color del filtre amb que ho mirem, també en el món dels vins.

        Actualment és relativament senzill trobar vins de qualsevol racó del món, podem buscar informació a través del mòbil i obtenir al moment dades sobre les característiques dels caldos, l’elaboració o una comparativa de preus. És possible comprar vi per internet, compartir l’experiència de tast amb altres enòfils, participar en xarxes socials especialitzades per gent que ens agrada el vi i, tot i que incipientment, gaudir en menys de tres clicks d’una gran oferta d’activitats d’enoturisme.

            De la mateixa manera que tinc la sensació que puc trobar un vi de qualsevol part del món em fa l’efecte que quan tasto un vi de proximitat cada vegada és més semblant a el que vaig tastar abans.

          No és que vulgui demonitzar la globalització, és evident que em seria molt difícil parlar de vins i de modes sense haver-ne tastat un número prou significatiu. Però tot i que amb la globalització, podem accedir a vins abans impossibles, per preu, per logística, o per simple desconeixement; moltes vegades els vins perden la seva personalitat amb l’excusa d’arribar a més gent i voler tenir abast mundial.

           Entenc que l’elaborador que es troba cada any amb mil dificultats per col·locar tota la seva producció, per la crisi, per la competència interior, etc. i que veu en la importació una possible solució. Però això implica una incertesa, humana i racional, de saber si aquell vi en que ha posat tantes hores i atencions serà valorat. Entenc que aquestes pors no estan renyides amb la necessitat d’escoltar quines són les tendències que es porten actualment, quins vins son els més venuts o quins son els mes puntuats.

          És molt complicat lluitar contra grans noms, contra les recances dels consumidors que van a allò segur, al producte que saben que no li fallarà, i que alhora, encara que sàpiga valorar el producte final, cada cop és menys fidel a qualsevol marca, a la recerca de noves sensacions i, òbviament, més influenciat per les modes i el marketing. Però, si el camí ha de ser fer vins de laboratori, meres copies utilitzant les mateixes varietats i raïms, o fer el vi a demanda de mercat, crec que ens estarem equivocant tots plegats.

         De debò algú creu que perquè ara estiguin de moda els vins, per posar un exemple, de Toro, aquí totes les DO’s i bodeguers han de fer vins com els fan a aquelles contrades? No. Simplement, i seguint amb l’exemple, algú creu que Toro hagués sobresortit sinó hagués sabut diferenciar-se de la seva veïna Ribera de Duero? No. Algú creu que plantant chardonnays i garnatxes, ara que han tornat a recuperar el prestigi que mereixia, aconseguirem competir millor? No. Com tot, l’equilibri entre tradició, innovació i bona feina es la clau per diferenciar-se i fer-se un lloc en un mon tan competitiu.

         Amb això, enteneu-me, no estic fent una apologia dels vins de pagès de qualitat, entenc que es poden de fer vins cosmopolites sense perdre l’essència. Tenim bon exemple a prop amb els vins del Penedès. Vins que son reconeixebles arreu i han aconseguit trencar moltes fronteres sense perdre aquest característic toc mediterrani.

          Un altre exemple d’això que parlem el trobem en els vins del nou mon, on l’afany de diferenciació, de trobar quelcom propi i especial, els fa agafar una varietat i fer-ne bandera i punta de llança d’aquestes noves zones productores als grans mercats del vi. La pinotage sud-africana, la sauvignon blanc neozelandesa, la carmenère xilena o la tannat uruguaià en son bona mostra d’això.

           Avui, us portem dos vins, un d’aquells que perduren a les modes i, l’altre, un vi prou especial, tot i que l’inclourem en aquesta categoria que parlàvem dels vins de moda.

              El primer vi és el Caus Lubis 2001 de Can Rafols dels Caus, Avinyonet del Penedès, comarca del Garraf. Possiblement un dels millors merlots fets fora del territori francès, i sense cap mena de dubte, un dels millors que es fan a aquesta banda dels Pirineus.

                Aquest vi s’ha de decantar, no només per airejar-lo, sinó també per no trobar-vos amb pòsits a la copa. A més, decantar-lo us permetrà gaudir des del primer segon, començant pel seu color picota intens, amb un ribet ataronjat preciós i veure com s’enganxa a la copa i tenyeix el cristall.

           Amb un nas complexa, afruitat, amb un record mineral marcat i notes a sotabosc mediterrani (romaní, lavanda), balsàmic, elegant, carnós i amb uns terciaris llaminers a pastisseria parisenca, d’aquelles plenes de croissant de mantega i magdalenes, i pa torrat.

            Al paladar no enganya, al contrari, ens certifica tota la complexitat aromàtica, amb una acidesa rodona que vesteix un pas per boca carnós, afruitat, estructurat i sedós. Amb un final rodó i que demana una llarga i pausa digestió. El seu preu es de 47€ per internet, el trobareu a Vilavinoteca, per exemple.

           Ja ho hem dit al començament, estem davant d’un grandíssim vi, i que a més, té un gran potencial de guarda encara dins l’ampolla. En definitiva, un vi DO Penedès, que va més enllà de modes i tendències. Un vi que marida a la perfecció amb carns vermelles, foies, plats amb tòfona i guisats.

           Si el Caus Lubis és un gran vi el Pride of Paredinas de les Bodegas Estancia Piedra de Toro (Zamora) és un altre vi únic. Un vi que cerca el cosmopolitisme, a primera vista es reflexa en l’etiqueta dissenyada per l’artista d’Emo, i que traspassa la simple tendència, i aprofita que la D.O. Toro és l’actual D.O. estrella en el mon del vins moderns i de qualitat, deixant clar que quan la moda s’acompanya de tradició, disseny i respecte, el producte es exponencialment deliciós.

        El Pride of Paredinas té poder d’atracció, començant pels colors de l’etiqueta i passant pel seu viu color a cirera madura, vibrant i amb un ribet violat molt elegant. En nas es mostra sorprenentment seductor i especial, fruita negra, mores i grosella negra, mineral i balsàmic, amb un intens record a pebre negre, i a herbes aromàtiques. Uns aromes que combinen amb els olors de criança, molt ben incorporats, pastilles Juanola, regalèssia negra i cuirs. La intensitat en nas es confirma en boca, un vi de 14 graus, es un vi potent, estructurat, amb tanins rodons i ben domats, que el perllonga al paladar amb records a xocolata negra i pruna negra.

            Un vi monovarietal, 100% Tinta de Toro, que després d’una recollida seleccionada a mà es passa a 8 dies en dipòsits d’acer a temperatura controlada, 25ºC, amb remuntats constants durant la fermentació, i després amb una fermentació malolàctica en barrica nova de roure francès. Criat 22 mesos en barrica de roure francès i 44 mínim en ampolla. Com a resultat un vi potent i modern, que no us deixarà indiferents. Ideal per maridar amb dinar contundents, carns vermelles, guisats, caça, etc. El seu preu: 59€, pica una mica, però val la pena, el podeu trobar a la pàgina web de la bodega.

               Maridar dos vins amb un mateix plat resulta sempre complicat, però crec que tots dos acompanyarien a les mil meravelles aquesta cua de brau estofada.

L’apunt musical

Fa pocs dies Brasil va perdre una de les seves referencies en el rock nacional. Chorão va apareixer mort a la seva vivenda, suposadament es va suicidar. Vocalista, compositor i lider de la banda Charlie Brown Jr, guanyadora al 2005 amb l’álbum “Tamo ai na atividade” del Grammy llatí al millor album de rock brasileny, exit que va repetir al 2010 amb “Camisa 10 joga bola até na chuva”, Chorão representa aquestes troballes en un mon globalitzat per acompanyar els nostre vi preferit.

Galena 2007. La fusta i el vi

És una creença força estesa que el vi quan més vell millor. Sí? De veritat?

És ben cert que el vi tindrà un temps de consum òptim, un punt en que la olor i el gust arribarà a la seva màxima expressió. La terra, el raïm son fonamentals en això, però hi juga un paper molt important la bóta on ha envellit aquell vi.

És millor el vi amb o sense fusta? Perquè utilitzem fusta amb el vi? Sóc un bitxo raro si no m’agraden els vins amb fusta?

Abans de respondre a aquestes preguntes fem un xic d’història.

La paraula bóta (barril si és de dimensions més reduïdes –entre 7 i 150 litres-, botall, barral, barraló, carretell son altres noms que rep depenent del seu volum) , barrica, mig bocoi i pipa, de 200 a 500 litres, o bocoi, tona i tonell – de 500 a 700 litres-) avui en dia està molt lligada al procés de criança del vi, però el seu origen tenia poc a veure-hi. Les botes de fusta han arribat als nostres dies perquè eren el millor sistema per transportar productes líquids i sovint també de sòlids.

La bóta que avui coneixem la van inventar els celtes, a partir del treball i coneixement avançat amb la fusta dels boscos on habitaven, a la Gàl·lia, van aprendre a construir recipients que permetien alhora transportar, emmagatzemar i elaborar la seva beguda, la cervesa. Les primeres botes celtes es feien simplement buidant l’interior dels troncs i posant-los una tapa, fins que van aconseguir una perfecta estanquitat jugant amb la forma de les dogues i arcs de vímet o fusta. La unió de les dogues no es feia amb claus, coles o assemblatges, la fusta de la bóta feia tota la feina de comprensió i flexió, i eren els arcs els que resistien la força d’empenta del líquid interior.

A la mediterrània, amb menys pluja i, per tant, menys boscos, s’utilitzava per transportar i emmagatzemar líquids el fang. El comerç a la mediterrània dominat per grecs, fenicis i romans es feia en gerres i àmfores amb nansa per poder moure-les amb facilitat. Tot i això els romans ja deixen referència en els seus escrits de l’ús de bótes per descriure el comerç entre pobles del Danubi de vi i oli d’Etruria.

Poc a poc la fusta va anar guanyant terreny al fang per les seves avantatges. La menor densitat de fusta feia que a igual mida el recipient aquest pesés menys. La forma de les dogues feia que una sola persona les pogués desplaçar fent-les rodar. Un altre avantatge era aconseguir que les impureses del vi jove, lies i altres residus vegetals es dipositessin al fons i el conglomeressin afavorint així la clarificació del vi. La major quantitat de dogues les feia més resistent als xocs, donava major resistència a les forces de pressió interiors i era millor aguantar l’apilat.

Així, l’ús de les botes es va fer poc a poc majoritari, sobretot a partir de la fi de la República romana, fent que s’estandarditzés  el volum de les mateixes per obtenir una millor relació superfície-volum. D’aquesta manera que van néixer les botas jerezanas i les pipas d’Oporto, de 500 litres, i la barrica bordelesa, de 225 litres, que a partir de 1836 va ser adoptada oficialment com a mesura estàndard mundial.

La bota es va imposar a altres recipients per la seva millor adaptació al transport i al comerç. El comerç marítim del vi sempre ha estat molt important, prova d’això és l’origen de la paraula tonatge, que feia referència en el seu origen al número de tonells que un vaixell podia transportar.  El comerç marítim del vi, sobretot a ultramar, va significar el naixement dels nous vins i la selecció de la fusta per fer les botes.

La tria de la fusta, com a material no inert, ha de tenir en compte les substancies que poden dissoldre al vi i comunicar-li el seu gust. Aquestes substancies durant el transport marítim passaven molt temps al celler i al vaixell en condicions extremes, sobretot si es travessava el tròpic. D’aquesta manera augmentava encara més la solubilitat d’aquestes substancies, i també les reaccions entre elles, provocant canvis en el vi que el feien molt diferent del vi amb que en origen s’havia omplert la bota. En molts casos suposava un empitjorament del vi, però en d’altres, l’escalfament va tenir efectes positius, i aquells vins guanyaven en color i aromes, millorant el producte final que arribava als ports de tot el mon.

Avui en dia associem ràpidament la fusta del vi amb el roure però antigament les botes es fabricaven amb la fusta més abundant al lloc de producció del vi, ja fos castanyer, pi, acàcia, cirerer, freixe, faig, etc… de fet, en alguns lloc encara es continua fent així; al Penedès, per exemple, alguns cellers utilitzen castanyer per envellir el macabeu com es feia antigament, i als Pirineus encara s’utilitzen botes de cirerer per enranciar el vi amb els seus aromes especials.

Ara ja sabem d’on ve la relació de del vi i la fusta; tornem ara a les preguntes del principi, és millor un vi amb o sense fusta?

La setmana passada varem tastar el Formiga de vellut 2009, i com volíem parlar de fusta i vi, aquesta setmana em escollit un dels seus germans grans, un Galena 2007, i provar de trobar si hi ha diferència entre dos vins fets al mateix celler i amb una mateixa varietat predominant (la garnatxa negra) però que han estat períodes diferents en bota.

El Galena 2007, del Celler Domini de Cartoixa, té entre 12 mesos de fusta, s’elabora amb Garnatxa negra (35%), Merlot (25%), Cabernet Sauvignon (25%) i Carinyena (15%), i d’entrada hem de dir que la seva principal característica a l’hora de definir-lo seria la seva mineralitat, no pas la fusta.

El Galena 2007 és un vi de color cirera pujat amb ribets iodats. És en nas on trobem la principal diferencia amb el Formiga, augmenta la seva complexitat, i aquí sí hi influeix la fusta. A les notes de fruites negres i vermelles madures s’afegeixen notes balsàmiques i especiades, pebres sobretot, i entre tots els aromes sempre present un toc mineral que li atorga frescor i harmonia al conjunt. Si us recordeu, al Formiga parlàvem d’una explosió de fruites negres madures i de com aquesta explosivitat amagava altres apunts. Això no passa no el Galena, tot i ser un vi potent i contundent el conjunt és més harmoniós i d’una complexitat més elevada.

Aquest DOQ Priorat cerca expressar el terreny característic de les contrades, i a fe que ho aconsegueix, la llicorella pul·lula per la boca, i atorga en cada glop la seva intensitat i potencia, però sense deixar de ser un vi llarg i amable, on destaquen la frescor dels mentolats i l’elegància dels tanins.

La fusta habitualment fa augmentar el color dels vins per l’aportació tànnica i d’altres elements colorants. Els tanins reaccionen amb els antocians per copigmentació al inici de la maceració, de manera que l’efecte serà mes gran quan abans s’aporti la fusta al vi. Un altre aportació de la fusta serà l’augment del volum en boca per l’increment d’estructura i dolçor (si per exemple s’utilitza fusta sense tanins o sense torrar augmentarà més la dolçor del vi). Però si pensem en allò que aporta la fusta al vi el primer que ens vindrà al cap serà l’expressió aromàtica. La fusta aporta diversos components volàtils, i depenent del torrat de la barrica l’efecte de la lignina i les hemicel·luloses degradades durant el torrat li conferiran major aportació aromàtica, els olors a torrats i fusta que tots identifiquem amb un vi amb criança. La fusta també afecta la fruitalitat o les notes vegetals del vi, dissimulant els caràcters vegetals del mateix mitjançant l’increment de l’expressió fruital que donen les lactoses de la fusta o que s’amaguen darrera de les notes torrades.

Podem dir doncs que el pas per fusta no és el factor que atorga personalitat al nostre vi, sinó que és un caràcter més que conforma l’estructura d’aquest vi, juntament amb la pròpia expressivitat de les varietats seleccionades i el tractament que se’ls dona. Al costat d’això, la fusta del Galena li dona una potencia al vi i li confereix complexitat. Una complexitat que personalment s’agraeix durant un àpat, davant d’una copa que cada vegada que ens duguem a la boca aportarà un apunt, un record o una nota diferent.

El seu preu d’aquest vi és 16-17€, i com a conclusió i apunt de maridatge diríem que es un vi que expressa a la perfecció el terroir del Priorat i que marida molt be, donada la seva potent entrada i persistència i complexitat en boca, amb carns vermelles potents, inclosa la caça, carns estofades i formatges curats potents.

 Nota de tast:

 Vista:

 Vermell molt fosc, color cirera intens, amb ribets iodats. Alcohòlic 15,3%

 Aromes:

 Fruits negres i fruita vermella madura, mores, aranyons. Notes balsàmiques i d’espècies negres, pebres diversos. Mineral. Lleugeres fumats. Complex i harmoniós

 Tast:

 Entrada potent que suavitza sense estridències ni apunts discordants. Gras i pesant, però fresc alhora. Tanins molt arrodonits i equilibrats. Records mentolats que netegen i refresquen la boca

 Quant:

Entre 16 i 17€

 Maridatge:

 Vi potent peró equilibrat, 15’3 graus, maridatge

 Quan:

Vi de tardor. Vi per escalfar el cos i fer una bona sobretaula amb la familia

  Lloc:

 A casa de la muntanya desprès d‘un dia a l’aire lliure caçant bolets, esquiant o passejant

  Per acompanyar:

 Perdius escabetxades

 L’apunt musical

Possiblement aquests madrilenys siguin un dels millors grups indie del moment. Amb petites perles com aquesta s’han fet un lloc a la portada del darrer número de la  revista “RollingStone”

Un Burdeos, si us plau

        Aquesta setmana em obert un Bordeus… ufff, dit així fa certa mandra, que vol dir obrir un Bordeus, Bordeus en deu haver deu mil, com sé si és bo? Bordeus és enorme, què puc esperar d’una ampolla en que a la etiqueta només hi posa el nom d’un castell i el distintiu de procedència bordelesa? Bordeus es una D.O?

          Apropar-se a França per parlar dels seus vins és fer-ho a una cultura completament diferent a la nostra i a la resta del món. I com en tot en aquesta vida cal un apropament ple de curiositat per tractar de gaudir de la cultura del vi al país veí.

         D’entrada una de les primeres diferències amb els vins francesos és la manera de classificar vins, els americans ho fan mitjançant el tipus de raïm, a França la majoria de cellers elaboren vins amb tipus diversos de raïm a la vegada. Mentre la tipificació que emprem a casa nostra es basa en les denominacions d’origen, resulta poc precís fer-ho a França on hi ha 20 regions vitivinícoles, denominacions genèriques, municipals, i fins i tot, denominacions que es corresponen a un únic celler. Només a Bordeus existeixen 57 AOC, el nostre equivalent a la DO, tantes com a Espanya.

           Per intentar explicar aquestes diferències haurem de fer una mica d’història i parlar de la Garona, aquell riu femení tan estrany que neix a la Vall d’Aran i creua els Pirineus camí de l’Atlàntic, regant les terres del país occità. Parlar de la condició de Bordeus com regió vitivinícola és fer-ho, sens dubte, de la seva situació geogràfica a la desembocadura de la Garona a l’Oceà Atlàntic. Temps enrere aquest emplaçament i la seguretat del burg fluvial permetia carregar els vaixells que abastien de vi Anglaterra i Holanda a través de l’Atlàntic durant la Edat Mitjana.

         En aquesta època i com a consequència del matrimoni d’Elieonor d’Aquitània i el rei anglès Enric II de Plantagenet, el vincle bordelès amb Anglaterra no va fer més que créixer en importància. Si a això li afegim el control total del riu, on s’hi aplicaven lleis com la de la Police des vins, per la qual Bordeus feia impossible competir en condicions d’igualtat a la resta de zones vinícoles franceses ja que la no permetia importar vins a vendre a Bordeus amb destí a Anglaterra fins el primer de desembre, quan ja els vins bordelesos copaven completament el mercat. Però Bordeus no es convertiria en el principal proveïdor de vi d’Anglaterra fins al 1224, quan La Rochelle va ser entregada als francesos.

           Els holandesos també van influir molt a Bordeus, no oblidem que va ser els grans navegants i comerciants durant el segle XVII, donada la importància del port fluvial de la ciutat. Aquest fet va fer que les seves preferències holandeses marquessin la manera de fer el vi a Bordeus. Els holandesos preferien vins negres obscurs i els blancs dolços i forts, mentre els anglesos preferien els negres suaus, o clarets. Quan la demanda va pujar es va fer necessari ampliar la gama de vins amb diferents qualitats, moment en que es va anar conformant un primer sistema de classificació de qualitat. Els holandesos també van influir en la producció, per assegurar que els productes que exportaven, no nomes vi, complissin una sèrie de característiques mínimes van aplicar la seva experiència en l’assecat dels terrenys per millorar la viticultura bordelesa. També van introduir els seus coneixements sobre el ensofrat de vi augmentant així el seu potencial de conservació.

           Aprofitant aquestes circumstancies, al 1649, Arnaud de Pontac va produir el primer vi negre de classe alta, l’Haut-Brion. A aquest el van seguir altres finques i es va desenvolupar la viticultura de qualitat que va donar lloc en l’actual sistema de denominacions.

       No va ser fins al 1855, amb motiu de l’Exposició Universal de París, donada la primacia de Bordeus a l’època, que Napoleó III va decidir promoure una classificació de vins de Bordeus perquè qualsevol pogués saber quins vins eren millors en funció del prestigi, l’historia dels seus Châteaux i el preu de mercat. La idea era oferir confiança al comprador de vi de Bordeus, no tot Bordeus era bo, per tant no tot el vi de Bordeus es podia pagar com a bo. D’aquesta manera es va establir un sistema pel qual hi hauria  Premier (inicialment 4, ara 5), Deuxième (12), Troisième (14), Quatrième (11) i Cinquième Crus (17). De tots aquests i a través de diferents separacions i fusions sorgeixen els 61 crus classés actuals.

          D’aquí sorgeix la manera francesa de seleccionar els gustos en funció del Celler o la marca.

          Aquest sistema de classificació que al 1855 tenia el seu fonament potser ara planteja més inconvenients que avantatges. Al segle XIX un comprador de vins no tenia accés a la informació actual, guies, exposicions, etc. i per tant, escollir el producte pel nom del celler era una manera relativament fiable. Tot i l’avantatge de classificació aquest suposava un problema pels petits cellers, ja que no es premiava la millora i evolució dels seus vins perquè la classificació era estanca. De fet, des de 1855 aquesta classificació no ha estat gairebé revisada.

           Una altre inconvenient és que a aquesta llista només es van incloure els vins de l’Alt Medoc, Sauternes i l’Haut-Brion de Graves. Els vins de la vessant dreta, com el Pomerol i o Saint-Émilion, no es van incloure donat que el seu comerç es feia a Libourne i, per tant, no afectava als comerciants de Quai des Chartrons.

            D’aquesta manera l’associació entre un Premier Cru de Bordeus amb un Premier Cru de tota França era molt fàcil de fer i això permetia aconseguir un preu de venta més alt respecte la resta de competidors. La resta de zones vinícoles franceses van imitar aquest tipus de classificació, amb diferents criteris, però això no va fer mes que donar fama als cellers bordelesos. La diferencia bàsica, per exemple, entre la classificació de Borgonya, on es valoren les parcel·les, i la de Bordeus és que aquests darrers reconeixen les finques que s’havien guanyat un lloc en el mercat de l’època i no les seves terres.

        Amb els anys, molts d’aquests Châteaux han canviat de mans, de localització i fins i tot de qualitat, però el poder del nom del Celler continua essent importantíssima; fet que fa que la revisió de la classificació de 1855 sigui modificada per por a arriscar-se a empitjorar.

               El nostre Bordeus d’avui és, precisament, de la zona de Libourne, concretament a la localitat de Savignac de l’Isle, on el Château La Rose Vimière forma part dels vins d’apel·lació Appellation d’Origine Contrôlée (AOC) Bordeaux Supérieur Rouge, i s’elabora amb les varietats típiques de la zona de Libourne, Merloc, en un 75%, Cabernet Sauvignon, un 15%, i Cabernet Franc, un 10%.

Nota de tast:

Vista:

Grana enteulat intens, sense que soni redundat, color bordeus. No es brillant, ni plora a la copa

Aromes:

Cireres, pega dolça vermella, d’entrada balsàmica. Olors secundaris a fum i especies , especialment pebre.

Tast:

Tot i que al nas sembla àcid en boca no ho és pas, l’astringència equilibra el vi, arrodonint-lo. Té un fort retrogust al vel del paladar. És un vi untuós però no pesat. Poc persistent en boca.  Un vi molt equilibrat.

L’equilibri d’aquest vi, a diferència dels que em tastat fins ara, on el raïm es mostrava plenament com a matèria prima, aconsegueix que ens oblidem del fruit d’elaboració.

Maridatge:

Entrants, a base d’amanides  crudités o un assortit de formatges tendres.

Segons, carn amb salsa, ànec a la taronja, per exemple.

Quan:

Per portar a casa del sogres.

Lloc:

Diumenge, dinar familiar

Per acompanyar:

Assortit de formatges tendres del país

Picantons de Ca la Iaia

L’apunt musical: