Un Priorat per entrenar els sentits (Embruix Vall Llach 2010)

          Color daurat palla, en nas presenta una intensa olor a cirera madura amb record a flor de lluna. Però a que carai fa olor el sentis? Des de quan la palla és daurada?

           Quan les persones no iniciades en el món del vi senten parlar a qui estima el caldo i no només el veu, sinó que també el degusta. tendeixen a pensar que dins de la copa hi ha un producte que o t’agrada o no però que no cal buscar tres peus al gat.

           I, en certa manera, no deixa de ser cert. Darrere de la feina del productor hi ha la voluntat de transmetre moltes coses, l’alquímic procés de domar el raïm per convertir-lo en el millor producte possible donades les característiques per aquell any i terroir. I pot ser que el resultat del seu esforç et desagradi completament, o no.

           Què fa que un caldo ens agradi més o menys? El primer de tot és el record d’allò conegut, i aquí tornem a les aromes, els colors i els gustos. Si mai hem entrat a l’obrador d’un forner quan el pa fermenta i olorem un vi amb presència de llevats reconeixerem l’olor, no potser com a llevats però si a croissant acabant de coure com aquells que vam tastar en el viatge a Paris o al pastís de poma que feia la nostra avia.

          Fer un tast de vins és justament això, obrir de la mà d’un estrany, amb una clau liquida, la caixa de Pandora dels sentits, a l’hora que una simfonia de records ens transporta a llunyans indrets de la nostra memòria, o inclús transportar-te i compartir records i moments d’altres, com en aquest post d’en Joan Goméz Pallarès, un dels meus racons enològics 2.0 preferits, on un és capaç, sense tastar el vi d’imaginar-se “en el camino, seguimos subiendo peldaños” del Claustre Menor dels cartoixos d’Scala Dei.

             A descobrir els diversos matisos dels vins se n’aprèn a base de pràctica, escolant les altres persones que hi participen i que ens poden guiar a trobar cada vegada més matisos, olors o gustos més subtils, més complexos.

        I ara que de la mà del Joan Goméz Pallarès hem aterrat al Priorat, parlem de l’Embruix Vall Llach 2010. L’Embruix del Celler Vall Llach, si, el Celler de Lluis Llach a Porrera, es un vi negre elaborat  amb Carinyena, Cabernet Sauvignon, Garnatxa, Syrah i Merlot, en vinyes de 6 a 12 anys, però amb una acurada i petita producció que els permet, juntament amb una vinificació personalitzada i adaptada a cada varietat i finca de procedència, extreure el millor de les varietats autòctones del Priorat i dels Merlot, Syrah i Cabernet Sauvignon. Un vi que s’elabora mitjançant tines de petita capacitat, i que passa en tines de fusta de roure francès de segon i tercer ús 14 mesos, amb trasiego durant aquesta criança de poc més d’un any.

          El resultat és un vi de color cirera picota de capa alta, rivet grana i que llagrimeja abundantment a la copa. Nas complex i que evoluciona a la copa, recomanem obrir mitja hora abans, amb torrats, cafè torrefacte i cacaus, i fruita negra intensa, aranyons i mores, ben integrats, sense estridències de la fusta; balsàmic, amb records a clau, vainilla, marialluïsa i mentolats, i la fragància i estructura de la llicorella del Priorat per acabar de vestir-ho. A la boca es igual de complex, potent i elegant, ens mostra un ampli sortit de confitura de fruita, especies, regalèssia i torrats. Correcta acidesa, estructurat, saborós i amb un final equilibrat on els tanins confereixen al conjunt un postgust persistent i molt saborós.

            Aquest vi el podeu trobar a El Taller Restaurant, indret on el 19 de juny, de la ma del seu chef, en Jordi Moret @moret_jordi, els de Vins a 4 mans farem un tast d’iniciació al vi amb maridatge.

El taller retaurant Sabadell

Primer tast de vins organitzat per “el taller RESTAURANT”:

INICIACIÓ AL TAST DE VINS I MARIDATGE ESPECIAL A CÀRREC DEL NOSTRE XEF

Amb aquest tast podrà submergir-se en el món de vi, descobrint els seus secrets, la metodologia del tast, les característiques pròpies del vi que determinen la seva qualitat, la seva elaboració, les pautes a seguir en la seva elecció, adquisició i conservació … tot d’una manera senzilla , pràctica i basada en la tècnica de tast amb les seves diferents fases: visual, olfactiva i gustativa.

Amb aquest curs d’iniciació serà capaç de triar i degustar qualsevol vi amb el seu propi criteri.
Tot això maridats amb una selecció de canapès elaborats per a l’ocasió.

Nota de tast:

Vista:

 Color cirera picota de capa alta, rivet grana, llàgrima abundant i gruixuda a la copa

Aromes:

 Intens i fragrant. Torrats, cafè torrefacte i cacaus,  amb botes de fruita negra intensa, aranyons i mores, ben integrats, sense estridències de la fusta; balsàmic, amb records a clau, vainilla, marialluïsa i mentolats, i la fragància i estructura de la llicorella del Priorat per acabar de vestir-ho.

Tast:

Complex, potent i elegant, ens mostra un ampli sortit de confitura de fruita, especies, regalèssia i torrats. Correcta acidesa, estructurat, saborós i amb un final equilibrat on els tanins confereixen al conjunt un postgust persistent i molt saborós.

Maridatge:

 Carns vermells, formatges, bolets i productes de la terra

Quant:

 18€

Quan:

 Un vi que vesteix qualsevol ocasió especial, un imprescindible al rebost

Lloc:

 Per un sopar de celebració, amb una taula ben guarnida i un pastis amb espelmes que bufar

Per acompanyar:

 Qualsevol dels plats de el Taller Restaurant us faria el pes, us deixo unes quantes mostres.

  L’apunt musical:

 Un vi per tastar amb tranquil·litat i deixar que ens descobreixi els seus matisos, com en Roger Mas en les seves cançons, que trobo acompanyen perfectament aquesta simfonia dels sentits que ens invadeix darrera d’allò que amaguen els suros…

 

Vi, cinema i els Camins del Priorat

         Si hi ha quelcom que m’agradi i m’admiri com el vi, això es el cinema. Aquesta capacitat de concentrar la felicitat en una hora i mitja, d’explicar histories universals, que viatgen mes allà de les fronteres, més enllà del món i la cultura dels seus creadors.

          El cinema, com el vi, té aquesta capacitat de transportar-nos allà on el director del film vol. Fer-nos viatjar en el temps, a través de personatges i histories, d’imatges i paisatges, de diàlegs i silencis. El cinema ens abstreu, ens fa identificar-nos amb els actors, enamorar-nos de les actrius, enrabiar-nos amb el dolent, riure’ns de les nostres misèries, plorar amb els nostres secrets al descobert.

          Com ho fa el vi, quan obrim una ampolla, i darrera d’aquell suro trobem la història d’un cep, d’una passió conservada en alcohol, quelcom més enllà de la vida i les inquietuds d’aquell vinater que en la seva ampolla ens transmet una manera de veure el mon, d’estimar la terra, de treure’n el millor, l’elixir concentrat d’un intangible, una cultura, una manera de veure i entendre el món.

           Com ve diu la proposició que dóna lloc al blog, allò que s’amaga darrera dels suros, les històries que ens expliquen els vinaters a traves de la seva feina, del seu amor per la vinya i la terra, del seu savoir faire. Com el director quan fa una pel·lícula, i concentra tota una història en uns quants clichés, esperant que l’espectador crític reaccioni tal com ell quan li va venir al cap la idea per primer cop, i a traves dels escenaris, els diàlegs i els personatges s’identifiqui amb aquella  història i la faci seva. El mateix que el vinater quan la seva historia arriba a la nostra taula, i ja a la copa només li resta esperar que el color, les aromes i els gustos que ens aporta el vi ens facin identificar-nos amb la terra que l’ha vist créixer i ens faci viatjar cada vegada que ens apropen el vidre als llavis i en fem una glopada.

            Imagineu doncs l’admiració que em desperta quan un director en un minut és capaç d’explicar sensacions davant del vi que nosaltres desprès de gairebé 50 posts gairebé ni hem apuntat, la capacitat del vi de generar somriures

crear complicitats

i ser un punt de trobada

         Desprès d’aquests exemples suposo que estareu esperant un vi de pel·lícula, el vi de la nostra pel·lícula, però això, com be explica la Meritxell Falgueras en el seu llibre “Els vins de la meva vida”, seria molt difícil ja que tots tindríem el nostre vi i la nostra pel·lícula preferida.

       El vi que compartim avui és un petit clàssic, com ho és ja la pel·lícula ’”Entre copes”, ja que parlem de cinema. Un vi d’aquells que saps, només obrir l’ampolla, serà capaç d’atreure tots els teus sentits i explicar-te una historia, l’història de Alvaro Palacios i el Priorat modern.

        El Camins del Priorat, 2011, és un gran vi per fer una primera incursió al Priorat, germà petit dels vins d’Alvaro Palacios al seu celler a Gratallops, on neixen l’Ermita, el Dofí i el Terrasses, vins que, com dirien en l’argot ciclista, consideraríem Hors Catégorie. Un vi amb tota la tipicitat del Priorat, mineral, intens, saborós…

          Elaborat amb un coupage de carinyena, garnatxa, cabernet sauvignon i syrah, i 14 graus d’alcohol, a la copa té un color cirera intens, amb ribets violats i capa mitja. Però és en nas on millor s’expressa, fruits del bosc i fruita negra d’entrada, amb tocs a pebre i vainilla, que deixen pas a la llicorella i la fusta, amb detalls mentolats, de xocolates i toffes. En boca es manté aquesta intensitat, potent i saborós, és nota l’alcohol, però en equilibri amb uns tanins domats, presents però sense estridències. Un cert punt picant, mineral i afruitat. Llarg i amb un equilibrat final amb un punt a fruita negra confitada i a xocolata.

Nota de tast:

Vista:

Vermell cirera, amb ribet violaci, brillant, intensitat mitja-alta, llàgrima gruixuda.

Aromes:

Intens, especies d’entrada, pebre, que deixen pas als fruits del bosc i a fruita negra, i fruita en licor i llaminadures. Poc a poc sorgeixen les notes làctiques que deixen pas a la llicorella característica de la zona. Records mentolats, fusta jove, suaus toffes i cacaus. Molt ben integrats i complementaris.

Tast:

Entrada potent, amb una acidesa equilibrant, saborós i fresc alhora amb uns tanins marcats però ben integrats. Licorós,  fruital, amb notes làctiques i tocs de fusta noble, sense estridències, lleugerament picant, mineral i axocolatat. Llarg i amb un equilibrat final amb un punt a fruita negra confitada i a xocolates.

Maridatge:

Carns vermelles, carns a la graella, formatges curats i embotits.

Quant:

14€

Quan:

Mentre es decideix a arribar la calor, aquest vi acompanyarà a les mil meravelles una graellada amb amics.

Lloc:

Sopar de parella, amb espelmes i tota la nit per davant.

Per acompanyar:

Us venen de gust unes carrilleres de porc al forn amb una reducció de Pedro Ximenez

L’apunt musical:

Avui no us deixo un apunt musical, avui us deixo un petit record cinèfil

Les Cousins, L’inconscient (2010), vins que expliquen histories

Ja fa gairebé un any que escrivim en aquest blog. En aquests mesos hem anat deixant constància de totes aquelles sensacions i pensaments que ens han anat evocant una bona colla de vins. Un any sencer on hem tastat vins nous, hem retrobat amb vells amics i hem pogut compartir amb vosaltres allò que s’amaga darrera dels suros.

A aquestes alçades, tant en David com jo hem deixat mostra dels nostres gustos a l’hora de triar els vins. Al David li agraden els blancs amb maceració malolàctica, a mi els que tenen un lleuger pas per fusta, ambdós gaudim de les garnatxes. Però si alguna cosa tenim en comú quan es tracta d’escollir un vi és que li demanem que tingui una història i que la insinuï en copa, que la desenvolupi al nas, que  l’expliqui a la boca.

Vins que darrera tenen persones, amb les seves passions, pors i errades, vins que ens expliquen les aventures i els riscos que han portat aquell màgic líquid dins de l’ampolla, que ens mostren el camí que transforma els somnis en glops, que ens acompanyen en un viatge de sensacions i sentiments que es desplega davant dels nostres ulls cada vegada que obrim una ampolla, com qui ens regala un passatge en un tren sense estacions ni destí fixat.

L’inconscient és un d’aquests, un vi que ens parla del Marc i l’Adrià, els cousins Pérez, que ens parla d’una família i una llarga tradició vinícola, un vi que ens parla del Priorat, que des de l’etiqueta, ens convida a seguir la petja d’esquenes al temps i a transportar-nos a un viatge que comença al celler familiar, Mas Martinet, i que passa per França, Uruguai i Sud-Àfrica, i ens retorna a Porrera, passant abans per al Montsant i a Alacant.

L’Inconscient és un vi DOQ Priorat, però que fuig de l’estereotip de vins d’aquelles contrades mantenint-ne tota la essència, és fàcil de beure, amb un cupatge de 5 raïms (carinyena, garnatxa, cabernet, merlot, syrah) tots de ceps de Porrera. Un vi mimat des que es recull a mà els raïm, fermentat en tines d’inox, amb maceracions curtes de 15 a 20 dies depenent la varietat. Desprès del premsat cada varietat el caldo descansa per separat durant 12 mesos en botes de roure francès de 7000 litres, passat aquest temps es fa el cupatge final i es deixa reposar entre 2 i 3 mesos en tines d’inox.

Un bon Priorat, a un preu assequible, menys de 10€, ideal per acompanyar àpats lleugers,  vi fruital, refrescant i fàcil de beure, però que alhora ens aporta tota l’historia i el savoir faire d’aquest parell de cousins del Priorat. En definitiva, un vi alegre que demana ser compartit.

Nota de tast:

Vista:

 Vermell brillant, amb un atractiu ribet ataronjat

Aromes:

 Fruita, molta, maduixes, magranes, fruita vermella, verda. L’alcohol, 14’5%, omple el nas però no molesta ja que l’acidesa el corregeix a la perfecció. A mesura que s’escalfa a la copa s’abellota i agafa pes. Records làctics i de fusta agradables.

Tast:

 Entrada astringent que s’equilibra amb acidesa, fins i tot quan s’escalfa. Llarg, refrescant, record a fruita vermella, especialment a magranes madures. Pas lleuger però envolvent, parafinat.

Maridatge:

 Embotits, tot tipus de carns, vermelles i blanques, formatges.

Quant:

9,5-10€

Quan:

 Sopar informal amb amics, és un vi alegre i divertit per compartir

Lloc:

 Ara que arriba la primavera i el bon temps, un sopar a la fresca informal, dempeus, tipus pica-pica

Per acompanyar:

 Nosaltres el varem tastar a El Taller, un restaurant nou que ha obert a Sabadell, amb una pressa ibèrica a baixa temperatura a la Perigord i parmentierè de patata ratte… deliciós!!!

L’apunt musical:

De vegades el vi porta la cançó, d’altres és la música la que ens evoca un vi, però que maco quan ambdós ens porten en un mateix camí…

Passa el temps i el vi de la nostàlgia
que engoleixes per les tardes quan es fa fosc
va recuperant, per art de màgia,
gestos oblidats, sorolls i certes olors.

I el mateix que em va portar
a anar-me’n nord enllà
ara té un perdut encant,
un avís de que ja arriba el meu dia perquè:

Content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content
vull retrobar-me amb la meva gent,
i veure’ls iguals però diferents.

És hora de tornar a casa, del disc Sol, Els Pets, 1999.

Proyecto Garnachas de España

               El vi que us portem avui no es un sol vi, en son 3.

               El vi que hem tastat aquesta setmana s’engloba dins del Proyecto Garnachas de España de Raúl Acha y la empresa Vinae.  Un projecte sencer que pivota sobre una única varietat,  la Garnatxa, i que parteix del coneixement i la capacitat de desenvolupament d’aquest raïm.

           El punt de partida d’aquest projecte el trobaríem a La Rioja, una regió on la garnatxa havia tingut històricament molt pes fins que la febre del tempranillo en va arrencar la majoria de peus, però era on la família Acha disposava d’una plantació de garnatxes centenàries a la localitat de Cardenas. La web del projecte ens explica que el progenitor de la família volia arrencar-les, com s’ha fet a moltes altres de les contrades i de tota Espanya, i que d’aquí neix el viatge de Raúl Acha Ebre avall cercant els orígens de la garnatxa. El projecte té com a resultat final una sèrie de vins monovarietals on la garnatxa expressa tot els seu arsenal de matisos a través del terroir característic de la zona escollida. Aquest viatge durà l’enòleg a Calatayud, Tarazona, Priorat i de tornada a La Rioja. 

                 Sona un xic estrany aixó de parlar de la Garnatxa com un projecte experimental si tenim en compte que estem davant de la varietat mediterranea més plantada al mon sencer amb prop de 300.000ha, 120.000ha de les quals a la Península Ibérica. Una varietat originaria segons la tradició a l’Aragó, i que des d’aqui es va estendre a les veïnes regions de Navarra, La Rioja,  i que aqui a Catalunya, d’on va fer el salt als comtats veïns del Llenguadoc i a les Illes Balears i el País valencià a partir de la corona catalanoaragones. Dic que sona estrany, perquè lligada com esta de socarrel a la cultura enologica mediterranea, on forma part de totes les DO-AOC de l’Arc Mediterrania, aquest raïm és en molts aspectes encara un desconegut al que encara li queden moltes coses a dir.

               La garnatxa té diverses varietats:

             – la garnatxa blanca, lledoner o Alacant, abundant a Tarragona, Saragossa i Terol, es la varietat principal de la DO Alella, Costers del Segre, Tarragona i Terra Alta i que s’utilitza sola o per coupage amb macabeus, parellades, muscats o Pedro Ximenez per fer mistela.

         – la garnatxa negra, garnatxó al Maresme, giró a Mallorca, granatxa al Priorat, negrella a Valencia o vernatxa a Terres de l’Ebre. Varietat molt productiva i resisteix be el fred i al calor. Produeix vins monovarietals i permet coupages, sobretot amb ull de llebre. A l’Empordà i a la AOC Banyuls Grand Cru utilitza per fer les famoses Garnatxes dolces.

             – la garnatxa peluda, lledoner pelut, lledoner gris o garnatxó gris. Varietat principal a gran part de les Apellation d’origene contrôllée (AOC) del Lenguadoc-Roussillon. Vi de fàcil oxidació sinó es controlen els seus rendiments, i que s’utilitza principalment per fer coupages donada la seva fruitositat.

            – la garnatxa tintorera, alacant o tintorera, originaria de França es molt comuna a Ourense, Pontevedra, Alacant i Australia, California, Chile, Italia, Portugal i Sudàfrica. Utilitzada en coupage per aportar color, d’aqui el nom, aporta intensitat i concentració.

                 Aquesta desconeixença de que parlàvem es en part es la seva gran avantatge avui en dia, les possibilitats de desenvolupament son infinites, i la investigació i treball amb la varietat tenen molt de marge. Així ho reflexa en un dels vídeos del projecte el vinater Francesc Capafons-Osso (Cellers Capafons-Ossó).

<p><a href=”http://vimeo.com/32459497″>Parte IV Proyecto Garnachas de España La Garnatxa Fosca del Priorat</a> from <a href=”http://vimeo.com/user9357851″>Vintae</a&gt; on <a href=”http://vimeo.com”>Vimeo</a&gt;.</p>

                 A més de fruitositat, la garnatxa ha anat guanyant quota en el mercat i traient-se de sobre la fama de vi de baixa qualitat. Uns mercats, si, en això del vi també hi ha mercats que marquen tendències i tenen demanda i oferta fixada i influencia per marcar el que, el com i el quan de molts vins; com dèiem, uns mercats, conformat per consumidors i crítics, que cada vegada demanen més fruita als vins, alhora que frescor i que siguin fàcils de beure, i que per tant, troben en la garnatxa un producte atractiu i molt adequat a aquestes característiques.

            Proyecto Garnachas de España a part de basar-se en la recuperació, difusió, valoració i coneixement de la garnatxa, és també un magnífic producte de marketing. Tot un embolcall que complementa el vi, començant per l’etiqueta de de l’ampolla, passant a la distribució, i tot un ventall d’eines multimèdia, que confereixen al projecte un fil narratiu molt potent i atractiu.

              El projecte el conformen 5 vins, dels quals un d’ells encara no es troba al mercat. El primer d’aquests vins es La Garnacha Salvaje del Moncayo, un vi jove i rodó, amb criança de 5 mesos en botes de roure nou francès. Té un nas menys fruitós del que un esperaria d’una garnatxa, però que en boca es transforma i surt tota la fruita que em trobo a faltar en nas.

           Seguint la ribera de l’Ebre arribem a La Garnacha Olvidada de Aragón, un vi on destaquen les garnatxes centenàries de les que s’extreu, després de 10 mesos en bota de roure francès nou, un vi on els torrats i la fruita madura son més presents en nas i en boca es fresc i equilibrat, amb una correcta acidesa i uns tanins madurs.

              Ebre avall arribem al Priorat i la Garnatxa Fosca del Priorat, un vi que expressa la mineralitat del terroir del Priorat, i on la llicorella després del 10 mesos de bota continua reclamanant el seu protagonisme. Amb un nas molt integrat, fruita vermella d’entrada amb apunts balsàmics que van deixant pas als torrats i cacaus de la fusta, en boca es fresc i elegant, carnós i potent, te uns tanins marcats alhora que equilibrats.

            El projecte el completen 2 vins que encara no es poden tastar encara perquè estan en fase d’elaboració, el Garnacho Viejo de la Familia Acha y La Garnacha de hielo, vi aquest últim que personalment tinc ganes de tastar, i que promet experiències ben diferents amb una targeta de visita prou suggerent, l’únic vi de gel de garnatxa que es fa actualment a la Península.

                Dels 3 vins dels que us hem parlat avui us parlarem de la Garnacha Olvidada de Aragón, últim que em tastat. Per explicar aquest vi i la historia que hi ha darrera millor que us ho expliqui el propi Raúl Acha, i que ho faci in situ:

<p><a href=”http://vimeo.com/32563055″>Parte II Proyecto Garnachas de España La Garnacha Olvidada de Aragón</a> from <a href=”http://vimeo.com/user9357851″>Vintae</a&gt; on <a href=”http://vimeo.com”>Vimeo</a&gt;.</p>

Nota de tast:

La Garnacha Olvidada de Aragón

 Vista:

 Picota brillant amb rivets torrats. Net. Glicèric, de llàgrima ràpida.

 Aromes:

 Torrats i cacaus d’entrada, amb aromes balsàmic, sotabosc, farigola, que deixen pas en segon terme a la fruita vermella madura.

 Tast:

  Entrada potent, però lleuger. Tanins i acidesa equilibrada. Fusta tova d’entrada, però sense que arribi a molestar l’astringència, deixa pas a les maduixes madures i als balsàmics. Perllongat i agradable.

 Quant:

  10€

 Maridatge:

  Amanides contundents, carns amb salsa, formatges d’ovella, arrossos i rissotos

 Quan:

  Per portar a un sopar on saps que hi haurà diversos vins

  Lloc:

  Festa d’aniversari amb molts amics.

  Per acompanyar:

  Quiche Lorraine de porros amb formatges emmental i gruyere a les fines herbes

  L’apunt musical

  Avui, es veritat, no m’he escalfat molt el cap… aragonesos i amb el record de Leaving Las Vegas…   

Galena 2007. La fusta i el vi

És una creença força estesa que el vi quan més vell millor. Sí? De veritat?

És ben cert que el vi tindrà un temps de consum òptim, un punt en que la olor i el gust arribarà a la seva màxima expressió. La terra, el raïm son fonamentals en això, però hi juga un paper molt important la bóta on ha envellit aquell vi.

És millor el vi amb o sense fusta? Perquè utilitzem fusta amb el vi? Sóc un bitxo raro si no m’agraden els vins amb fusta?

Abans de respondre a aquestes preguntes fem un xic d’història.

La paraula bóta (barril si és de dimensions més reduïdes –entre 7 i 150 litres-, botall, barral, barraló, carretell son altres noms que rep depenent del seu volum) , barrica, mig bocoi i pipa, de 200 a 500 litres, o bocoi, tona i tonell – de 500 a 700 litres-) avui en dia està molt lligada al procés de criança del vi, però el seu origen tenia poc a veure-hi. Les botes de fusta han arribat als nostres dies perquè eren el millor sistema per transportar productes líquids i sovint també de sòlids.

La bóta que avui coneixem la van inventar els celtes, a partir del treball i coneixement avançat amb la fusta dels boscos on habitaven, a la Gàl·lia, van aprendre a construir recipients que permetien alhora transportar, emmagatzemar i elaborar la seva beguda, la cervesa. Les primeres botes celtes es feien simplement buidant l’interior dels troncs i posant-los una tapa, fins que van aconseguir una perfecta estanquitat jugant amb la forma de les dogues i arcs de vímet o fusta. La unió de les dogues no es feia amb claus, coles o assemblatges, la fusta de la bóta feia tota la feina de comprensió i flexió, i eren els arcs els que resistien la força d’empenta del líquid interior.

A la mediterrània, amb menys pluja i, per tant, menys boscos, s’utilitzava per transportar i emmagatzemar líquids el fang. El comerç a la mediterrània dominat per grecs, fenicis i romans es feia en gerres i àmfores amb nansa per poder moure-les amb facilitat. Tot i això els romans ja deixen referència en els seus escrits de l’ús de bótes per descriure el comerç entre pobles del Danubi de vi i oli d’Etruria.

Poc a poc la fusta va anar guanyant terreny al fang per les seves avantatges. La menor densitat de fusta feia que a igual mida el recipient aquest pesés menys. La forma de les dogues feia que una sola persona les pogués desplaçar fent-les rodar. Un altre avantatge era aconseguir que les impureses del vi jove, lies i altres residus vegetals es dipositessin al fons i el conglomeressin afavorint així la clarificació del vi. La major quantitat de dogues les feia més resistent als xocs, donava major resistència a les forces de pressió interiors i era millor aguantar l’apilat.

Així, l’ús de les botes es va fer poc a poc majoritari, sobretot a partir de la fi de la República romana, fent que s’estandarditzés  el volum de les mateixes per obtenir una millor relació superfície-volum. D’aquesta manera que van néixer les botas jerezanas i les pipas d’Oporto, de 500 litres, i la barrica bordelesa, de 225 litres, que a partir de 1836 va ser adoptada oficialment com a mesura estàndard mundial.

La bota es va imposar a altres recipients per la seva millor adaptació al transport i al comerç. El comerç marítim del vi sempre ha estat molt important, prova d’això és l’origen de la paraula tonatge, que feia referència en el seu origen al número de tonells que un vaixell podia transportar.  El comerç marítim del vi, sobretot a ultramar, va significar el naixement dels nous vins i la selecció de la fusta per fer les botes.

La tria de la fusta, com a material no inert, ha de tenir en compte les substancies que poden dissoldre al vi i comunicar-li el seu gust. Aquestes substancies durant el transport marítim passaven molt temps al celler i al vaixell en condicions extremes, sobretot si es travessava el tròpic. D’aquesta manera augmentava encara més la solubilitat d’aquestes substancies, i també les reaccions entre elles, provocant canvis en el vi que el feien molt diferent del vi amb que en origen s’havia omplert la bota. En molts casos suposava un empitjorament del vi, però en d’altres, l’escalfament va tenir efectes positius, i aquells vins guanyaven en color i aromes, millorant el producte final que arribava als ports de tot el mon.

Avui en dia associem ràpidament la fusta del vi amb el roure però antigament les botes es fabricaven amb la fusta més abundant al lloc de producció del vi, ja fos castanyer, pi, acàcia, cirerer, freixe, faig, etc… de fet, en alguns lloc encara es continua fent així; al Penedès, per exemple, alguns cellers utilitzen castanyer per envellir el macabeu com es feia antigament, i als Pirineus encara s’utilitzen botes de cirerer per enranciar el vi amb els seus aromes especials.

Ara ja sabem d’on ve la relació de del vi i la fusta; tornem ara a les preguntes del principi, és millor un vi amb o sense fusta?

La setmana passada varem tastar el Formiga de vellut 2009, i com volíem parlar de fusta i vi, aquesta setmana em escollit un dels seus germans grans, un Galena 2007, i provar de trobar si hi ha diferència entre dos vins fets al mateix celler i amb una mateixa varietat predominant (la garnatxa negra) però que han estat períodes diferents en bota.

El Galena 2007, del Celler Domini de Cartoixa, té entre 12 mesos de fusta, s’elabora amb Garnatxa negra (35%), Merlot (25%), Cabernet Sauvignon (25%) i Carinyena (15%), i d’entrada hem de dir que la seva principal característica a l’hora de definir-lo seria la seva mineralitat, no pas la fusta.

El Galena 2007 és un vi de color cirera pujat amb ribets iodats. És en nas on trobem la principal diferencia amb el Formiga, augmenta la seva complexitat, i aquí sí hi influeix la fusta. A les notes de fruites negres i vermelles madures s’afegeixen notes balsàmiques i especiades, pebres sobretot, i entre tots els aromes sempre present un toc mineral que li atorga frescor i harmonia al conjunt. Si us recordeu, al Formiga parlàvem d’una explosió de fruites negres madures i de com aquesta explosivitat amagava altres apunts. Això no passa no el Galena, tot i ser un vi potent i contundent el conjunt és més harmoniós i d’una complexitat més elevada.

Aquest DOQ Priorat cerca expressar el terreny característic de les contrades, i a fe que ho aconsegueix, la llicorella pul·lula per la boca, i atorga en cada glop la seva intensitat i potencia, però sense deixar de ser un vi llarg i amable, on destaquen la frescor dels mentolats i l’elegància dels tanins.

La fusta habitualment fa augmentar el color dels vins per l’aportació tànnica i d’altres elements colorants. Els tanins reaccionen amb els antocians per copigmentació al inici de la maceració, de manera que l’efecte serà mes gran quan abans s’aporti la fusta al vi. Un altre aportació de la fusta serà l’augment del volum en boca per l’increment d’estructura i dolçor (si per exemple s’utilitza fusta sense tanins o sense torrar augmentarà més la dolçor del vi). Però si pensem en allò que aporta la fusta al vi el primer que ens vindrà al cap serà l’expressió aromàtica. La fusta aporta diversos components volàtils, i depenent del torrat de la barrica l’efecte de la lignina i les hemicel·luloses degradades durant el torrat li conferiran major aportació aromàtica, els olors a torrats i fusta que tots identifiquem amb un vi amb criança. La fusta també afecta la fruitalitat o les notes vegetals del vi, dissimulant els caràcters vegetals del mateix mitjançant l’increment de l’expressió fruital que donen les lactoses de la fusta o que s’amaguen darrera de les notes torrades.

Podem dir doncs que el pas per fusta no és el factor que atorga personalitat al nostre vi, sinó que és un caràcter més que conforma l’estructura d’aquest vi, juntament amb la pròpia expressivitat de les varietats seleccionades i el tractament que se’ls dona. Al costat d’això, la fusta del Galena li dona una potencia al vi i li confereix complexitat. Una complexitat que personalment s’agraeix durant un àpat, davant d’una copa que cada vegada que ens duguem a la boca aportarà un apunt, un record o una nota diferent.

El seu preu d’aquest vi és 16-17€, i com a conclusió i apunt de maridatge diríem que es un vi que expressa a la perfecció el terroir del Priorat i que marida molt be, donada la seva potent entrada i persistència i complexitat en boca, amb carns vermelles potents, inclosa la caça, carns estofades i formatges curats potents.

 Nota de tast:

 Vista:

 Vermell molt fosc, color cirera intens, amb ribets iodats. Alcohòlic 15,3%

 Aromes:

 Fruits negres i fruita vermella madura, mores, aranyons. Notes balsàmiques i d’espècies negres, pebres diversos. Mineral. Lleugeres fumats. Complex i harmoniós

 Tast:

 Entrada potent que suavitza sense estridències ni apunts discordants. Gras i pesant, però fresc alhora. Tanins molt arrodonits i equilibrats. Records mentolats que netegen i refresquen la boca

 Quant:

Entre 16 i 17€

 Maridatge:

 Vi potent peró equilibrat, 15’3 graus, maridatge

 Quan:

Vi de tardor. Vi per escalfar el cos i fer una bona sobretaula amb la familia

  Lloc:

 A casa de la muntanya desprès d‘un dia a l’aire lliure caçant bolets, esquiant o passejant

  Per acompanyar:

 Perdius escabetxades

 L’apunt musical

Possiblement aquests madrilenys siguin un dels millors grups indie del moment. Amb petites perles com aquesta s’han fet un lloc a la portada del darrer número de la  revista “RollingStone”

FORMIGA de vellut 2009

Un Priorat com els d’abans

                 El vi del que parlarem avui és d’aquells que si no ens diguessin d’on és només apropant-lo al nas ja tindríem moltes pistes.

                  Formiga de vellut és un DOQ Priorat amb una bona relació qualitat preu, però el que ens ha fet destacar-lo, la gràcia que li hem trobat al tastar-lo és que ens ha recorda els vins que bevíem al Priorat abans del boom actual, mitjans vuitantes. No estem valorant la qualitat, ni dels vins actuals ni dels que bevíem abans, simplement, reflectim que de vegades el vi té aquesta màgica qualitat de tenir vida pròpia fins i tot abans de que un vi existeixi.

                  El Celler Domini de Cartoixa és situa a El Molar, comarca del Priorat, i el nom ens recorda que les 11ha de vinyes del celler van ser en el passat possessió del convent d’Scala Dei. És un celler molt lligat al nom del seu enòleg, com molts altres cellers del Priorat. Creat per Miguel Pérez Cerrada, enòleg i professor universitari, Domini de Cartoixa esdevé un projecte familiar que arriba fins als nostres dies i compta amb l’ajut de Toni Coca.

                  Formiga de vellut és un vi, diguem-ho així, i disculpeu els puristes, de mercat; germà petit del Clos Galena i el Galena, vins més clàssics i amb més reconeixement per als crítics especialitzats del sector. Amb el Formiga es pretén defugir precisament aquest estereotip de vi de la DOQ Priorat, buscant un públic més jove o menys iniciat, el preu* és un indicador d’aquesta voluntat. Un altre element destacat és l’etiqueta, una imatge moderna i fresca que trenca amb la sobrietat i el monocromatisme habitual de la DO.

                  En aquest caldo sens dubte, el millor de tot és allò que s’amaga darrera del suro. Un vi mediterràniament fruital, alcoholicament exuberant, amb el segell típic del Priorat, alhora completament diferent al classicisme de la DO. El vi té criança de 8 mesos, suficient com per aconseguir donar més protagonisme a la fruita i deixar en un segon terme les aromes provinents del pas per fusta.

                  Elaborat amb un coupage de garnatxa (60%), carinyena (20%) i syrah (20%) que es ferementen per separat a 22 graus durant 7 dies, i una maceració de 20 dies més a 28 graus, després de la qual es separa la pasta del vi per premsat suau de les brises. La seva criança, ja barrejats els vins monovarietals, és de 8 mesos en botes ja utilitzades de roure francès i americà.

                  El resultat és un vi del Priorat, completament reconeixible, però diferent. Un vi potent, on s’amalgama l’explosió de fruita, fusta i licorella de tota la vida amb un nou gust, una imatge i un preu molt atractius.

 Nota de tast:

 Vista:

Vermell sang, opac, sense capa, ribet transparent i glicèric (de llàgrima lenta).

 Aromes:

 Explosió de fruita, picotes madures, confitura. Records balsàmics mediterranis. La fusta, els torrats i els terciaris queden apaivagats sota l’alcohol i la fruita vermella dolça.

 La nota de cata del celler parla de cítrics, nosaltres no els hem sabut trobar.

 Tast:

 Cireres madures i fruites vermelles. Vi madur. Pesat, vellutat i alcohòlic però gens astringent, un punt picant que el fa fresc i amable en boca. De final amargant, curt en boca.

 Quant:

Entre 12 i 13€

 Maridatge:

 Vi que no amaga el seu grau alcohòlic, 14’5 graus, maridatge ideal per dies freds amb carns i fruits de tardor. Carns a la brasa. El punt amargant neta la boca i fa que combini molt be amb carn amb salsa, de castanya, bolets, moniatos…

 Quan:

Vi de tardor.

 Lloc:

Després d’un dia caçant bolets, amb un fricandó.

 Per acompanyar:

Arròs de tardor amb tall confitat i rabassoles

L’apunt musical:

 Dies de tardor

*Possiblement podríem dedicar més d’un post, fins i tot un blog sencer, a parlar del preu de mercat del vi i, sobretot, del preu que en paguem en un restaurant. Prometo entrar-hi un altre dia.